Tots ens pensem que coneixem el món i part del que ens envolta, el cicle vital dels éssers i la seva funció al planeta. Però mai no ens aturem a pensar en mons paral·lels que influeixin, directament, en nosaltres. Per exemple: quan un nadó arriba al món, porta amb ell tot un món paral·lel que, a diferència del nostre, està regit per emocions, que lluiten dia rere dia per sobreviure a determinades situacions de l’ésser humà, per tal de ser representades en el nostre món.
Aquest és el cas d’en Duke, un adolescent de 18 anys, apassionat per la medicina i el motociclisme.
Són les 7 del matí d’un dia qualsevol. En Duke va de camí cap a la universitat quan, de sobte, la moto falla.
7:05: es troba aturat enmig del carrer, amb la moto espatllada i 55 minuts per arribar a classe.
En aquest instant, el temps s’atura i el món paral·lel s’aixeca: totes les emocions corren sense direcció, perseguides per la ràbia i el fàstic, pujades dalt d’un tràiler. Finalment, les dues emocions acaben amb els corredors de la cursa; arriben a la meta i al nostre món.
7.05: enmig del carrer, la fúria i el fàstic s’han apoderat d’en Duke: fúria per la moto espatllada; fàstic per allò que serà inevitable: anar en metro cap al seu destí.
7:15: a la parada de metro del barri, en Duke passa la targeta i entra.
7:20: tot observant el panell informatiu, s’adona que hi ha vaga de ferroviaris: falten 10 minuts pel proper metro i el trajecte és de 35 minuts. En conclusió: arriba tard a la universitat.
7:26: queden 4 minuts per l’arribada del metro i, de sobte, la línea 9 es comença a omplir de gent. Nens i adults envaeixen tot l’espai, no hi cap ningú més.
7:30: se sent l’avís: arriba el metro. En obrir-se les portes, tothom es disposa a entrar.
Simultàniament, el temps s’atura i s’obren les portes del món dels sentits. Les emocions s’han regenerat i l’espai ha canviat. Són al costat de la via del tren; apareixen l’estrès i l’agressivitat corrents, vestides d’empresàries. En arribar el seu tren, inicien una estampida amb totes les altres emocions de l’espai, que acaba amb el tren circulant per sobre seu i, com ja es veia a venir, amb l’agressivitat i l’estrès en el primer vagó, tot conduint cap al seu destí: en Duke.
7:30: tornem al metro, tothom introduint-se, com pot, al vagó de sempre.
7:35: en Duke és dins del vagó, enmig de tota la munió de gent que l’envolta; comença a sorgir-li l’estrès: té només 25 minuts per arribar a la universitat i el metro tot just acaba de sortir.
Com si fos poc, la pinya es comença a aglutinar: cops en l’aire, sense cap direcció. En un d’aquests, la direcció és la cara d’en Duke que, com a resposta, llença un cop de puny (acte reflex), representat per l’agressivitat.
Són les 7:50: s’obren les portes del metro, en Duke les travessa i es dirigeix cap a la sortida del metro.
Resten 10 minuts per a l’inici de la primera classe, i habita en ell una barreja de sensacions que el fan anar amb el cap cot. De camí cap a la classe, amb la fúria regnant al seu cos, rumia com pot evitar que les sensacions negatives converteixin el que podria ser un bon dia en un dels pitjors.
En aquell moment, quan falten 5 minuts per a les 8 en punt, experimenta un tsunami de sensacions que provenen del món de les emocions que porta amb ell; sent un cop al pit: aquell món s’està derruint i, amb ell, totes les vibracions negatives que sent després de tot el que ha succeït.
Finalment, toquen les 8 en el rellotge de l’aula; en Duke, a la seva taula, està disposat a gaudir del dia.
Aleshores s’adona que, quan naixem, s’obre també un món de sensacions que portem de forma intrínseca i que determina el nostre estat d’ànim. El que pocs (o ningú) coneixen és la capacitat que tenim de desfer-nos d’aquest món i de decidir, per nosaltres mateixos, com volem que sigui el nostre dia. I és que, per moltes coses que ens puguin passar, a favor o en contra, la nostra predisposició a la felicitat o al bon humor serà el que realment ens portarà a tenir un bon dia o, fins i tot, una bona vida.
Ana Barrera
2n Batxillerat C
